Univers

No hi ha sensació més gran que sentir-te petit davant d'aquest immens i infinit sistema, perfectament ordenat, tenyit d'incògnites i fantasia... L'univers, l'origen de tot, el gran mestre de la vida, aquella sàvia essència que sempre et respon amb preguntes perquè segueixis fascinat per la seva màgia. 

Estirar-te sobre la terra i acariciar les estrelles amb la mirada és, sense cap dubte, la millor manera de veure la vida pel que de debò és, un REGAL.

Atenció

L'atenció és la capacitat d'entendre les coses o un objectiu, tenir-ho en compte o en consideració, percebre el món amb tots els sentits. És estar present. 
Aquesta fotografia cal que sigui observada amb atenció, de no ser així alguns de vosaltres només veureu l'abella, però no veureu l'aranya en el seu perfecte acte de camuflatge. 

Imatges com aquestes les teniu al cantó de casa, només heu d'estirar-vos entre les flors i entrareu en un petit món que mai abans tornareu a mirar amb els mateixos ulls, perquè ara hi posareu ATENCIÓ.

Així s'acabarà la vida

Chief Seattle 

Fragments de la resposta que el cabdill Seattle, de les tribus Dwamish i Suquamish, va adreçar el 1855 a Franklin Pierce, llavors president dels Estats Units, contestant l’oferiment del govern de comprar-los les terres. Coherent, profund, bellíssim, i alhora resignat i trist, va assenyalar l’únic camí possible: “Cal que ensenyeu als vostres fills...”

“El gran cabdill de Washington ha manat fer-nos saber que ens vol comprar les terres. Volem considerar l’oferiment, ja que sabem que, si no ho fem, poden venir els homes de pell blanca amb les armes de foc a prendre’ns les terres.

Com pot ser comprat o venut el cel, o l’escalfor de la terra? Se’ns fa estranya, aquesta idea. No són pas nostres la frescor de l’aire, ni el llambreig de l’aigua. Hauríeu de saber que cada bocí d’aquesta terra és sagrat per al meu poble. Cada brillant fulla de pi, cada ribera sorrenca, les boires enmig de les arbredes, les clarianes i el zum-zum dels insectes són sagrades experiències i memòries del meu poble. Som un bocí de la terra, i alhora, ella és un bocí de nosaltres. Les flors perfumades, el cérvol, el cavall, l’àliga majestuosa, tots són els nostres germans. Les roques dels cims, els prats humits de rosada, l’escalfor corporal del poltre, tots som una mateixa família. L’aigua transparent que corre pels rius i rierols no és només aigua, sinó també la sang dels nostres avantpassats.

Photo from breathtakinglandscapes.wordpress.com

Si us venguéssim les terres, caldria que recordéssiu que són sagrades, i caldria que ensenyéssiu als vostres fills que els rius són germans nostres i vostres.

Però sabem que l’home de pell blanca no pot entendre la nostra manera de ser.

Per a ell, la terra no és la seva germana, sinó una enemiga. Tracta la Mare Terra i el seu germà, el cel, com si fossin objectes que es compren i es venen, com si fossin collarets. La seva fam immensa devorarà la terra, i rere seu deixarà només un desert.

Photo from www.topsixlist.com

Nosaltres som d’una altra manera. Les vostres ciutats omplen de tristor els nostres ulls. No hi ha cap lloc tranquil a les ciutats de l’home de pell blanca, cap lloc on es pugui escoltar a la primavera com s’obren les fulles dels arbres o la remor de les ales dels insectes. I al capdavall, quina mena de vida té l’home si no pot escoltar el solitari crit del siboc o les discussions nocturnes de les granotes a la vora de la bassa? Als indis ens agrada el suau murmuri del vent damunt la superfície del llac, i l’aroma d’aquest aire purificat per la pluja del migdia o perfumat per l’olor de la pineda. L’aire té un valor inestimable per a l’home de pell roja, ja que tots els éssers comparteixen un mateix alè. L’animal, l’arbre, l’home, tots respirem el mateix aire. Però l’home de pell blanca no s’adona de l’aire que respira. Com si fos un home que fa dies que agonitza, no és sensible a les olors.  

Photo from IgualdadAnimal.org

Si us venguéssim les terres, hauríeu de deixar-les en pau, sagrades com són, per tal que fins i tot l’home de pell blanca hi pogués assaborir el vent perfumat amb les flors de la prada. Si decidíssim vendre les terres, hauríeu d’acceptar una altra condició. Hauríeu de tractar els animals com a germans. He vist búfals a milers podrint-se abandonats a les praderies. Des del cavall de foc, sense aturar-lo, l’home de pell blanca els disparava. Sóc salvatge i no entenc per què el cavall de foc val més que un búfal, al qual nosaltres només matem per tal de sobreviure.

Cal que ensenyeu als vostres fills, tal com nosaltres fem amb els nostres, que la terra és la mare de tots nosaltres. Tot allò que li ocorrerà a la terra, ocorrerà també als seus fills. Quan els homes escupen la terra, s’estan escopint ells mateixos. Sabem una cosa: la terra no pertany a l’home, és l’home qui pertany a la terra. L’home no ha teixit la xarxa de la vida, només n’és un fil. Està temptant la malaurança si gosa trencar la xarxa. Tot està enllaçat com la sang d’una mateixa família. Si continueu embrutant el vostre jaç, una nit us ofegareu en el vostre propi fang. No podem comprendre què passarà quan els búfals siguin exterminats, els cavalls salvatges amansits, les raconades secretes de les boscúries saturades per l’alè de tants homes. On serà l’arbreda espessa? Haurà desaparegut. On serà l’àliga majestuosa? Haurà desaparegut. S’acabarà la vida i començarà la supervivència. L’essència de la vida s’haurà extingit.

Nosaltres podríem comprendre alguna cosa si sabéssim què és allò que l’home de pell blanca anhela. Què pensa explicar als seus fills a les llargues nits d’hivern? Quines visions cremen dins dels seus pensaments? Quin futur desitja? Però nosaltres som salvatges. No podem saber els somnis de l’home de pell blanca...”

-------------------------
Quanta raó tenia aquesta gent... quin desastre de civilització hem construït. Cadascú de nosaltres ha de ser un "petit Seattle" per tal d'aconseguir salvar aquest gran planeta. 

A la meva mare, la Terra.

Explica'm-ho, si us plau, explica'm-ho... Explica'm què has vist durant tots aquests anys... explica'm-ho perquè cada cop que et veig tinc la sensació que et vas apagant i que et vaig perdent. El dolor que sento en saber que els nostres actes egoistes acceleren el teu final (i el nostre) m'ho està fent tot molt més dur. No es just. Tu, petit planeta blau, tu que ens has donat un lloc on viure, i nosaltres, que ens diem ser l'espècie animal més intel·ligent, en comptes de cuidar-te i agrair-te aquest regal, el que estem fent és ofegar-te a base de gasos contaminants, edificis, carreteres, radioactivitat, residus tòxics que ja no sabem on amagar-los... 

No puc més, perquè et considero part de mi. Perquè la meva força la trec gràcies a les teves muntanyes, perquè la vitalitat la trec gràcies al teu vent, perquè la lluita per arribar als meus objectius me l'has ensenyat a través del dia i la nit, on el sol em recorda que per més que la llum marxi, sempre torna a sortir. 

No em fa vergonya dir-te que t'estimo, el que em fa vergonya és saber que van passant els anys i cada vegada és més difícil poder-to demostrar amb actituds tant inconscients com la nostra... Espero que algun dia puguis tornar a ser el planeta que vas ser, i deixar de ser d'una vegada per totes el planeta en que t'estem convertint.

Silenci

A la nit no hi ha major plaer que marxar ben lluny de les zones urbanes per refugiar-se sota les estrelles i abrigar-se amb el llençol cosit per un univers inacabable. És en aquest moment quan, de cop i volta, et retrobes amb un vell amic teu, el silenci, que et diu a cau d'orella, que està arribant al final de la seva existència en aquest planeta on l'home modern ha decidit degradar un dels pocs camins per trobar la verdadera pau. El silenci està en perill d'extinció. Quan els homes haguem esclafat i eliminat brutalment tots els racons on el silenci fins fa pocs anys podia tenir-hi un lloc -el seu lloc-, ens adonarem compte de que no tindrem aquell espai vital per poder tenir el gust i la NECESSITAT de la pausa reflexiva que aquest ens dóna. La pausa que ens regala el silenci serveix per poder valorar DE DEBÒ els missatges que la vida ens regala contínuament. Ens estem anul·lant com a éssers, ens estem tornant maquines artificials, i la terra i l'ésser humà en si mateix tenen la suficient intel·ligència com per posar fi a tal espècie inviable i destructiva (canvi climàtic, malalties,...). Ja no pensem, ja no reflexionem, ja no sentim ni ens parem a intentar sentir, ja no mirem més enllà de la pantalla i del consum i possessió material, el prestigi i l'estètica externa, volem mostrar una elegància que no és nostre, i això és molt, molt trist. 

Fer mal a una mare sempre és quelcom que ens faria posar les mans al cap a tots nosaltres, però quan es tracte de la nostre mare, la mare de tots, coneguda com "LA TERRA", no ens parem a pensar en el mal que li estem fent, que és de dimensions immesurables. Potser és hora de començar a ser conscients de la sort que tenim d'haver nascut en aquest planeta el qual ens ha donat la vida, i nosaltres li estem pagant amb la mort. La política de debò, comença aquí.

Igualtat

Ni un home ha de tenir més drets que un gos, ni un gos que un porc, ni un porc que un cargol, ni un cargol que una formiga. L'empatia animal absoluta és la clau del respecte total per la vida. No perquè siguis un ésser humà t'han de respectar més que qualsevol altre ésser. Això és despertar la consciència, això és buscar i trobar la pau, això és ser persona i no només humà.

Image from The Fox and The Child, Hopscotch films, 2009.

Són els detalls més petits els que et faran fer salts cada cop més grans.

Quan fas el simple intent d'empatitzar amb aquestes minúscules formes de vida anomenades insectes, te'n adones de lo perfecte que arriba a ser aquest planeta, farcit de mons dins altres mons, de petites immensitats i detalls a cada racó. La dimensió o mida és una il·lusió humana, i generalment aquelles vides de petites dimensions per nosaltres tenen menys valor, menys significat. Potser som nosaltres els que en realitat tenim una mentalitat més petita i curta del que creiem. La vida és vida, les dimensions d'aquesta importen ben poc.

Els éssers més petits poden ser els més grans mestres.