Em mires i de nou veig aquella forta por inundant els teus ulls... si pogués parlar amb tu d'alguna manera... et diria tantes coses. He vist les barbaritats per les que has hagut de passar. He vist amb frustració i ràbia com assassinaven el teu pare, o la teva mare, els teus germans, i molts d'altres companys amb qui comparteixes el bosc. Et diria que jo no sóc així, però no sé com dir-t’ho. M’agradaria caminar al teu costat com ho fa el cabirol, o volar fent cercles al teu voltant com ho fa el pardal, però no puc. Si d’alguna manera poguessis llegir els meus ulls, m’agradaria dir-te que sento una gran admiració per tu i que m'emociono i em fas feliç cada cop que et puc veure menjant entre les fulles, a la vora dels rius,... encara que tu no ho sàpigues, estic intentant dir-te moltes gràcies.
Aquest espai pretén ser una crida a la necessitat d'observar la vida i reflexionar sobre el llenguatge reflexiu que ens regala la natura que ens envolta. Som part d'una gran família que s'estén més enllà dels nostres pares i mares, germans, parelles o amics... i ens en hem oblidat. El meu objectiu és despertar l'amor per aquella màgia que hem anat apagant amb la nostra etiqueta tòxica d'éssers "superiors".
