Silenci

A la nit no hi ha major plaer que marxar ben lluny de les zones urbanes per refugiar-se sota les estrelles i abrigar-se amb el llençol cosit per un univers inacabable. És en aquest moment quan, de cop i volta, et retrobes amb un vell amic teu, el silenci, que et diu a cau d'orella, que està arribant al final de la seva existència en aquest planeta on l'home modern ha decidit degradar un dels pocs camins per trobar la verdadera pau. El silenci està en perill d'extinció. Quan els homes haguem esclafat i eliminat brutalment tots els racons on el silenci fins fa pocs anys podia tenir-hi un lloc -el seu lloc-, ens adonarem compte de que no tindrem aquell espai vital per poder tenir el gust i la NECESSITAT de la pausa reflexiva que aquest ens dóna. La pausa que ens regala el silenci serveix per poder valorar DE DEBÒ els missatges que la vida ens regala contínuament. Ens estem anul·lant com a éssers, ens estem tornant maquines artificials, i la terra i l'ésser humà en si mateix tenen la suficient intel·ligència com per posar fi a tal espècie inviable i destructiva (canvi climàtic, malalties,...). Ja no pensem, ja no reflexionem, ja no sentim ni ens parem a intentar sentir, ja no mirem més enllà de la pantalla i del consum i possessió material, el prestigi i l'estètica externa, volem mostrar una elegància que no és nostre, i això és molt, molt trist. 

Fer mal a una mare sempre és quelcom que ens faria posar les mans al cap a tots nosaltres, però quan es tracte de la nostre mare, la mare de tots, coneguda com "LA TERRA", no ens parem a pensar en el mal que li estem fent, que és de dimensions immesurables. Potser és hora de començar a ser conscients de la sort que tenim d'haver nascut en aquest planeta el qual ens ha donat la vida, i nosaltres li estem pagant amb la mort. La política de debò, comença aquí.